divendres, 20 de maig del 2011

Autoodi elevat al màxim.

Fa poc, va arribar a mí a través d'una red social, un vídeo on, entre d'altres coses, una alcaldessa alacantina asseguraba que tenia un defecte: parlaba valencià
Em va costar creure-m'ho. El vaig tornar a veure, dues voltes. El mitin era celebrat a València, capital de la que es suposa és una de les comunitats bilingües del territori espanyol. Em vaig donar compte que no era més d'una altra marca de l'hipocresia de què la política, llevat d'unes ínfimes exclusions, es caracteritza. 
Tan sols uns dies després d'açò, a classe de llengua, va aparèixer un terme que em sonaba: autoodi. Segons el meu professor, l'autoodi consisteix en una situació en què els parlants d'una llengua deixen a aquesta de costat, per a passar a ser parlants d'un segon idioma. Com exemple ens va ficar la societat burgeso-valenciana del segle XIX, que front a la castellanització de la cort va deixar el valencià com a llengua dels llauros, de la gent del poble.
Què és açò, si no una pèrdua de dignitat del poble? Són aquells que es suposa que ens tenen que representar, que tenen que lluitar pels nostres drets, qui se'ls passen per on faci falta. Són ells qui estableixen una societat basada en la supremacia de les classes adinerades, condició que es suposa es perdé a les revolucions burgeses del segle XVIII. Qui tiren a terra allò que els nostres avantpassats van pagar tan car per tal d'aconseguir: la dignitat d'un poble, i la seua cultura com a màxima representant d'aquest. 
És per açò que aquestos dies, on aquesta hipocresia es fa visible a tot arreu, que em pregunte si de veritat és necessari, si n'és tan important tindre el poder a les mans, poder tindre un nom, un despatx. Em pregunte si és tan important com per a fer tirar per terra la identitat de milers de persones. 

No obstant, açò és simplement la meua opinió, que de moment no compta res. Per aquest fet, no m'agradaria que ningú es sentira ofés amb aquest paraules.

divendres, 22 d’abril del 2011

La ciutat eterna.


Passetjar per carrers empedrats. Que se't cruce una "vespa". Somriure. Seure a una geladeria. Escollir un dels tants sabors i mejar-te el millor gelat que has tastat en la teua vida. Continues passejant. Arribes fins a una plaça, plena de gent de totes les cultures, religions i regions del món. Admires la majestuositat del monument que la presideix. Et pares a escoltar les notes que un guitarrista entona, servint d'inspiració per a un pintor, que emplenant un llenç consegueix algunes monedes. Agafes aire i continues endavant. No saps on te durà el pròxim carreró, però tu l'enfiles com si mai no ho hagueres fet. Sense voler-ho, l'entramat de carrers i passatges et fan arribar al bell mig d'un gegant de pedra obscura que et deixa bocabadat. Saps que estorbes allí parat, però les cames no fan cas a les teues ordres. Tens al davant 2.000 anys d'història: un imperi, un continent sencer baix les ordres d'un imperador. T'imagines les dolentes batalles que allí ocorreguren, admires l'inginyós entramat de passadissos subterranis que amagava l'estructura exterior i intentes recordar i mantenir tots els detalls que arriben als teus ulls. Surts d'allí, però no amb la tristor pròpia que et produïx el final del teu llibre favorit: surts sabent que en passar cada carrer trobaràs moltes més sorpreses que et deixaran amb la boca oberta. I no t'equivoques: places repletes de arbres en flors, fonts on la gent s'amuntona per demanar sort, museus on es recullen milers d'obres d'un valor incalculable, barris que reflexen la llum del temps, paratges inundats per la bellessa d'una natura curada fins al més mínim detall. Gent amable que et saluda amb un gran somriure a la cara. Esglèsies que perdonen fins al més gran pecat. Sants que passejen pel carrer amb la naturalitat que els seus amos els atorguen. Expressions que denoten una gran mestría artística. Artistes que expressen grans denotacions de mestría. Llàgrimes que cauen del cel cada volta que algú plora d'alegría en veure una obra d'art. És la ciutat eterna, una ciutat que ni el temps ni les guerres ha sabut esborrar, i que mai podrà ser derrotada per cap èsser humà.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Per qué estudiar música?

- Perque m'encanta estudiarme vint fulles d'apunts d'armonia per a que, fages el que fages, la sensible haja d'anar a la tónica.
- Perque m'encanta estudiar una carrera de 16 anys i que després em pregunten: "I que més vols estudiar?".
- Perque tinc la excusa perfecta: "Tinc assaig".
- Perque l'italià és el meu segon idioma: crescendo, diminuendo, adagio ma non troppo, piú mosso, colla parte, allegretto, presto, ritardando, smorzando, morendo, poco vivo...
- Perque quan no m'ix una lliçó a classe li dic al meu professor: "Te jure que en casa m'ixia".
- Perque el negre ocupa la majoria del meu armari.
- Perque m'encanta pillar una gran borratxera en les festes de Santa Cecília.
- Perque on tu veus un chim-púm jo veig una cadència perfecta.

- Perque no em dóna la gana faltar a l'única classe d'instrument per més que em diguen: "Si estàs agobiat, no vages...".
- Perque m'encanta tallar el pas a les iaies en les processons.
- Perque a part de saber tocar "Paquito el Chocolatero" també sé tocar Mozart, Saint-Saëns, Haydn, Schumman...
- Perque quan tu veus en un 6 i un 4 un retrat d'una cara, jo veig una segona inversió.
- Perque m'encanta mirar amb cara rara a l'instrument quan m'equivoque.
- Perque m'agrada que la gent em mire com un friki quan dic "Baj" en lloc de "Bach".
- Perque quan treballaré ho faré en allò que més m'agrada.
- Perque m'agrada expressar els meus sentiments sense tindre que parlar.
- Perque m'agrada fer disfrutar als demés amb allò que faig.
- Perque "Vivo por ella".
- Perque "Sense música la vida seria un error", (Nietsche).


dissabte, 2 d’abril del 2011

El plaer de viatjar.

Conéixer llocs nous. Descobrir nous racons per a disfrutar. Parlar en altres llengües. Infiltrar-se en cultures diferents. Tastar tots els manjars del món. Viatjar.


M'encanta viatjar. Tant de bó ho poguera fer més de tant en tant. Però no em quiexe. L'any passat vaig anar a Londres de viatge de fí de curs, una ciutat impressionant de la que algun dia us parlaré, i també a Tenerife en estiu. I aquest any, l'últim que el col·legi em dóna la oportunitat de viatjar amb ells, anem a Roma. I no queden més que 12 dies! Quines ganes tenim tots ja... En l'assignatura de llatí, aquestos dies, estem coneixent millor la cultura clàssica d'aquesta meravellosa ciutat. Així que us vaig a dixar a continuació algunes curiositats i un poc d'història sobre el colisseu romà. Spero che vi piaccia.


El colisseu, o colisseum, és el major amfiteatre romà de la història. Va ser construït el segle I i és un dels monuments més representatius de la Roma clàssica. S'utilitzava per a la realització d'espectacles: des de les conegudes lluites entre gladiadors, o amb bèsties, fins a les naumàquies o representacions de batalles navals i escenes històriques. Tenia un aforo de 50.000 persones, dividits en les grades segons la seua classe social. El colisseu va ser utilitzat durant més de 500 anys. En l'Edat Mitjana va passar a ser gastat com a fàbrica, refugi, fortalessa, cantera o santuari cristià. 


Ací teniu algunes curiositats.

- Durant tot el temps que va ser utilitzat, es calcula que van morir 500.000 persones i més d'un milió de bèsties en ell.
- Les seues mesures són de 189 metres de llarg per 156 d'ample. L'arena mesura 83 metres per 48. La seua superfície total és de 24.000 metres quadrats.
- En la seua construcció es van utilitzar 100.000 metres cúbics de pedra, que no es van unir amb morter, como era típic en l'època, sinó amb més de 300 tonelades de ferro.

dimecres, 30 de març del 2011

Temps era temps...

Temps era temps, una terra de gent honrada. Un país on la gent podia treballar sense que fòra una cosa extranya. Un país on la gent gaudia de bona música, bona literatura, bona pintura: un país amb cultura. Una terra pròspera, on tot el món es preocupaba, no sols dels seus, també del veí, dels ciutadans: una terra amb gent amable, solidària, preocupada. Tota la població vivia a gust. Molts deien que aquesta terra era el paradís.
Però, un dia, un malvat personatge va arribar a aquest territori, ningú el coneixia, però tots creien que seria bó, que podria col·laborar amb ells per a millorar els pobles i les seues ciutats. Els primers anys van ser molt bons. Tot el món estava encantat amb aquest senyor, li donàven les gràcies i li ajudaven sempre que li feia falta. Malgrat açó, un bon dia aquest personatge es va traure el vestit de paisà i es va ficar un traje. Es va ficar un traje i unes ulleres. Des d'aquell dia tot va començar a canviar. Sí, continuava preocupant-se pel poble, pels seus veïns. Però tots el veien extrany, veien coses que no eren normals. L'home va començar a ficar-se en problemes. La gent intentava ajudar-lo, però ell cada volta era més distant dels seus veïns. No li feia falta la seua ajuda. Els seus nous amics, senyors que havien arribat als territoris propers al aquest, li ajudaven i li treien de tots els embolics en què es ficava. La gent anava aguantant, fins que un dia el senyor va decidir pujar les dots que els ciutadans havien de pagar-li. No obstant, els ulls amb qui la gent el veia feien que a la majoria no els importara. Van pagar. I cada volta més. 
La gent, cada volta, ho passava pijor. Els impostos eren cada volta més grans, el treball era donat als de les terres veïnes pel senyor, i la terra havia empijorat molt. El que més preocupava era la cultura: la senya d'identitat del poble, ara, sols era assequible per al senyor i els seus amics. 
Ara el senyor ja no es preocupava per res. La confiança que el poble li va agafar li va servir per a deixar d'amagar-se. Cada volta les entremaliades que feia eren més visibles per al poble. Tot pareixia tret d'un malson, però era realitat. Un dia, el senyor va prometre als seus veïns que construïria un gran projecte: un aeroport. Ningú savia on, ni com, però el senyor ho va fer. Va llevar-li terres a la gent i poc a poc, superant els obstacles, mentre feia entremaliadures va construïr un aeroport. Un aeroport sense avions. Un aeroport que sols havia estat construït per a passejar.
La gent va ser enganyada. Havia estat enganyada tot el temps. El senyor havia conseguit fer-se amb la seua confiança i, com que els va enceguir, va fer davant seua tot el que va voler, sense que ningú el poguera aturar: era el gran senyor. Va insultar a la gent: la va insultar a la cara. Però la gent no s'enterava: els havia enceguit, els havia ensordit. Sols uns pocs es donaven compte del que feia el senyor: la seua veu era insuficient per a aturar-lo. 
El senyor va continuar fent de les seues: el camp va morir, el treball va ser regalat. Tots els seues amics es van fer rics mentre el poble empobria. Però era cec, no va fer res per aturar-lo. La cultura va desaparèixer. Els pocs que la defenien eren mal vistos. El nom de "poble" es va perdre, els ciutadans van perdre la dignitat com a tal. I mai més, fins que recuperen la cultura, els serà tornada.


He de dir, que no intente menysprear ni ofendre ningú. Sols he intentat mostrar la meua visió sobre la actualitat política de la millor manera que sé.

divendres, 25 de març del 2011

Una de vídeos curiosos.

Ja sé que és Madalena, festa plena. Sé que cal aprofitar els poquets dies de sol que la primavera ens està oferint. Que el mesó del ví tira molt. I per als més nostàlgics, sí: la fira està montada. Però si teniu algun ratet mort a casa, us aconselle que mireu aquests videos. Són frikadetes de eixes que a mí tant m'agraden. Un quartet de corda i telèfons, un espectacle de chelos, una única persona cantant a quatre veus o violinistes que conjuguen tècnique i resistència aeròbica. Un plaer per a l'oïda... i per a poder riure-nos.




dimecres, 23 de març del 2011

Dia de plutja.

Plou. Ha sigut un dia tremendament horrorós. Continua plovent i el dia continua sense tindre bones expectatives. De qué puc parlar hui?

Com que no se m'ocorre res, vaig a traure el tema comodí. Sé que cada dia tinc menys adeptes, però em veig forçat a deixar-vos una de les obres mestres per a oboé. Es tracta del quartet per a oboé i cordes en Fa major KV. 370 de W. A. Mozart. Us deixe el tercer moviment (que és el que més m'agrada) i si us convenç, cotillejeu la resta al Youtube. I per als més curiosos, baix us deixe una mica d'història i l'anàlisi tècnic. Per a acabar, he de dir que m'haguera agradat ficar la versió de Lothar Koch, el millor oboista del segle XX, però com que no està al youtube, us deixe la de Indermhule. Que l'audició siga agradable!



En conclure l'estrena de l'Idomeneu, al gener de 1781, Mozart va escriure aquest soberbi quartet per al seu amic Friedrich Ramm, oboé solista de l'orquestra de Mannheim. Cal dir que a la vista de la seua dificultat y la seua tesitura extremadament aguda (que per primera volta en la história de l'oboé arriba al fa sobreagut), es possible que romanguera baix la propietat personal de Ramm durant alguns anys, ja que era l'únic oboista capaç de tocar-lo. A més de les exigencies tècniques que demana, requereix de l'intérpret el "timbre deliciossament pur que Mozart va observar d'inmediat en sentir tocar a Ramm". 
El primer moviment té la naturalitat aparentment transparent que és sol relacionar amb el Mozart més sutil. Després d'una exposició en la que el segon tema se basa en el primer, existeix un sol motiu en la reexposició que deriva d'ambdós, però que no és idèntic a cap. 
L'adagio és una aria d'una bellessa abrumadora per al oboé solista: en els seus salts, l'ornamentació i el ritme de la melodia central en Si bemol, és relacionada amb el larghetto del quintet de clarinets. Podriem inclús dir que haguera pogut ser font d'inspiració en Beethoven quan escriví el moviment lent del seu Quartet de corda op.18. Està en la mateixa tonalitat (re menor) i la seua melodia evoca la mateixa atmosfera, que es deia que per a Beethoven representava l'escena de la cripta de Romeu i Julieta
El tercer moviment té el desenfadament de un rondó del concert per a piano KV 482, transportat al oboé, però amb la inclussió en la secció central d'un passatge d'extremada dificultat, on es demana que l'oboé toque en 2/2 mentre la resta del quartet ho fa en 6/8.

dimarts, 22 de març del 2011

Sols apte per a mel·lòmans.

Dimarts... Eixos dies que tant odie! I com que no tinc molt de temps i a més fa temps que no escric, avui us deixe un video molt interesant per a mí. Sé que sols el 0.1% el veurà, però ho he d'intentar. Es tracta del director d'orquestra anglés Benjamin Zander i una de les seues conferències sobre música titolada "Shining eyes" (ojos brillantes). Es costós, perque està subtitulada (si algú enten angles, això que guanya), però us recomane que algun dia que esteu aborrits el reprengueu.

dissabte, 19 de març del 2011

Dia de festa...

Vosaltres què celebreu? El dia del pare, Sant Josep, la nit de la cremà...? Jo ja no sé que pensar.
Però no em ve de gust parlar d'això. Amants de la lectura, hui us vaig a disar una espècies de top 10 per a que anem preparant tots els llibres que ens podem llegir en pasqua o en estiu (i que ara no ho fem per questions de treball, estudis...). Com es llògic, els llibres que vaig a ficar ací són llibres que jo m'he llegit, així que si teniu alguna aportació que donar, no dubteu en enviar-la. Allí anem!


1) La sombra del viento - El juego del ángel. Carlos Ruiz Zafón.

    Misteris, històries romàntiques, assassinats, robatoris, persecussions, el cementiri dels llibres oblidats... Una    intrigrant saga escrita amb una gran habilitat narrativa i descriptiva. Gran recomanació per als lectors que encara no l'hagen llegit.



2) La Catedral del Mar. Ildefonso Falcones.

    Narra la apassionada vida d'un ciutadà de la Barcelona del segle XIV: la fugida de les seues terres, com té que començar una nova vida a la ciutat comptal, la mort del seu pare... Tot açò al voltant de la construcció d'una catedral construida per el poble, de la seua propietat: la catedral de Santa Maria de la Mar. Una historia que et farà riure i plorar.


3) Mor una vida, es trenca un amor - Només la mar ens parlarà d'amor. Joan Plà.

    Un dels clàssics més recents de la literatura valenciana. L'idil·li entre dos personatges de distintes classes socials trencarà famílies, els farà viure vertaderes aventures de ben joves i assolirà també el seu fill. Final tràgic que et possarà la pell de gallina. Una gran novel·la per als amants del romanticisme.




4) El sanador de caballos. Gonzalo Giner.

    En plena conquesta morisca, un jove castellà ha de separar-se de la seua família per a poder sobreviure. El seu amor i la destressa amb els cavalls l'ajudaran a convertir-se, a pessar de tots els obstàculs que li presenta la vida, en un reconegut veterinari mediaval. El camí serà molt llarg: amors, morts, viatges, amistats perdudes, etc.


5) La trilogía de la niebla. Carlos Ruiz Zafón.

    El príncipe de la niebla, Las luces de septiembre i El palacio de la medianoche formen una saga impressionant de misteris, intriga, terror, aventures, desventures i secrets que distintes ciutats, temps i joves viuran. Lectures agradables que et faran passar una estona d'allò més agradable i que t'ajudaran a poder viatjar a llocs llunyans sense menejar-te de ta casa.



6) La plaça del diamant. Mercé Rodoreda.

    La vertadera autora clau de la literatura catalana del segle XX mostra en aquesta novel·la les vicisituds que ha de passar una dóna als principis d'aquest segle. Un retrar de l'època que reflecteix la societat i ens fa patir, veient fins a quin punt l'amor pot ser una malaltia. Aixi mateixa, us recomane qualsevol novel·la d'aquesta autora, sobretot Mirall trencat i Aloma.


7) El nombre del viento. Patrick Rothfuss.

    Una novel·la que ens introduix en un món creat per l'autor al més mínim detall. La història d'un jove conegut a tot el món que es convertirà en un heroi, i que ara, ja major, li relata la seua història a un conegut, per tal que tots coneguen tot el que el seu personatge amaga. Una vertadera joia per als amants de la ciència-ficció (i per als que no, com jo, també).





8) Iacobus. Matilde Asensi.

    Per als amants de la literatura històrica, un tresor. Conta la història de com un prestigiós cavaller medieval deu completar la missió que el Papa li encomana: encontrar el tresor dels Templaris. Gràcies al seu enginy, conseguiex saber que és amagat a la llarga del Camí de Sant Jaume. Per aquest motiu, el recorre, des de França fins a Santiago, en busca del anhel·lat tresor.





9) Marina. Carlos Ruiz Zafón.
    Obra de presentació d'aquest autor. El misteri, les històries amoroses, el drama i la ciutat de Barcelona conviuen en perfecta armonia en aquesta novel·la, que com totes les de l'autor, no té cap desperdici. 






10) El curioso incidente del perro a medianocheMark Haddon.

     Un llibre estrany, poc conegut, i d'un fons extremadament perillós. No obstant, l'autor el convertix en un obra mestra. Christopher, de quinze anys, és un jove amb certes discapacitats psíquiques. No obstant, coneix tots els nombres prims, les capitals de tots els païssos i pot explicar la teoria de la relativitat. Una nit, descobrix el gos de la seua veïna mort, i tots creuen que ha segut ell. No obstant tot s'esclareix, però ell s'encabota en descobrir qui és l'assasí. En aquesta recerca, Christopher no sols descobrirà açò: trobarà peces de la seua vida que creia perdudes.

dijous, 17 de març del 2011

La platja d'Almassora.

Com ja vaig dir en una de les primeres entrades que vaig fer al bloc, la meua platja preferida és la platja d'Almassora. Us vaig dir que algún dia parlaria d'ella (i li ho vaig prometre a vàries persones) així que com que hui tinc temps, anem allà.

La platja d'Almassora està situada a l'est de dita població. S'uneix al poble per 5 víes principals: el camí "vora-riu", el camí "la mar", el camí "Ben-afelí", el camí "Catalans" i el camí "l'Om blanc". Té una longitud de 3 kilòmetres, aproximadament, i està formada per dos platges. En primer lloc, al nord, la platja del Ben-Afelí. S'exten des de del polígon del Serrallo (al sud del port de Castelló) fins a la zona del mercat. El seu nom prové d'un vaixell morisc que es va esfonssar en aquesta zona. En aquesta platja està l'esglèsia del Roser del Mar, la zona on es dispossa el mercat d'estiu, el chiringuito, les pistes públiques d'esport, una sala de lectura a vora mar i diversos restaurants, geladeries i comerços.


Per un altre costat, al sud de la costa, hi està la platja del Plà de la Torre. És la més llarga i s'extén des de la zona del mercat fins la desembocadura del riu Millars, on es forma el paratge conegut com "les Goles". Aquesta platja reb el nom d'una antiga torre de vigilància establida ací durant l'època medieval per a protegir el municipi de la pirateria. He de dir que l'emplaçament de la torre actual (millor dit de la base, l'únic que queda) està justament baix de la meua terrassa. En aquesta platja trobem també diversos bars i restaurants, l'ermita de Sant Joan, zones de passeig i la biblioteca de la mar. A més, com hem dit abans, al sud d'aquesta platja trobem el paratge de "les Goles", on desemboca el riu Millars. Hi han diverses rutes, tant per a fer a peu com en bicicleta, que paga la pena visitar, on es poden veure les llacunes que forma el riu al arribar a la seua fi i la fauna i flora típiques de la zona. Però jo crec que aquest tema mereix una entrada a part.

Com heu vist, aquesta és més una entrada típica de wikipèdia que un altra cosa. Però açò és sols l'aperitiu. Ara que ja coneixeu millor la platja d'Almassora, aneu un diumenge pel matí, doneu una volteta, escodrineu tots els racons i proximament us donaré els consells necessaris per a descobrir la seua màgia. 

dimecres, 16 de març del 2011

D'hecatombes i cataclismes.

Pareix que el món s'està tornant boig: això o els que ens tornem bojos som nosaltres. Els últims fets ocorreguts a Japó m'han obligat a obrir els ulls i recordar el passat.
Fa 6 anys, quan jo encara era un xiquet amb la innocència plena d'imaginació que anava a l'escola, un tsunami va batre la zona d'Indonèsia. Illes com Tailàndia, Sri Lanka o les Maldives van quedar totalment batudes. En aquella època, recorde que tots ens vam espantar terriblement. Veiem aquell fenòmen com el pijor de la història i obligàvem als nostres pares a enviar ajuda per mitjà de les ONG's: ens tragàvem tots els telediaris i noticiaris que oferïen per la tele. Recorde aquells dies com si fòssin ahir (encara que no fa tant i tant), així com molts d'altres que van marcar la nostra infància (o d'algun lector l'adolescència o inclús la maduressa): l'atemptat de l'11 de septembre a Nova York o el de l'11 de març a Madrid.
No sé si serà que ens hem acostumat a la violència en la societat, a través de videojocs, notícies, lectures o simplement parleries; o que hem maurat: el fet és que avui aquests fets em semblen "insignificants". Un terratrèmol de 8.9 graus a Japó que desencadena en un tsunami i en l'explossió d'una central nuclear, les passades inundacions a Austràlia, incendis a Russia, els anteriors terratrèmols a Chile i Haití...
S'acosta la fi del món? Espere que no, que em queden moltes coses a fer!

dimarts, 15 de març del 2011

El millor per a un dia tan dur...

No us passa que les cançons us trasmeten sensacions? Quina pregunta! Sí això és la descripció de la música! Avui, com que no tinc molt de temps, us deixe una cançó que a mi em transmet una tranquil·litat i una pau que no canvie per res del món. El millor que podeu fer si el vostre dia ha sigut igual com el meu és escoltar-la. EL MEU MÓN ÉS PAU.

dilluns, 14 de març del 2011

Per a començar la setmana amb bon peu.

Bueno amics, per a que pogueu començar la setmana amb bon peu (no com jo), teniu dos opcions: pensar que el proper cap de setmana són falles o veure aquest monòleg, que és el meu preferit. De segur que us sentiu identificats i conseguix traure-vos un somriure. És un poc llarg, dura més de 20 minuts, però paga la pena vore'l. EL MEU MÓN ÉS RIURE.



diumenge, 13 de març del 2011

Ruta ciclista.

Este matí m'he alçat molt mal. No m'encontraba gens bé i em feia mal tot, però com que li ho havia promés a mon pare, m'he fet l'ànim i me ficat el xandall. Sí. Sóc poc amant del deport, en general. Vore'l per la tele és molt xulo però això de practicar-lo... Ja sabeu com sóc. 

Però el que sí que m'agrada és la natura. I si he d'elegir entre la mar i la muntanya, guanya la primera. Això sí. Si em de parlar de mars, em dóna igual lo llargues que siguen, lo boniques, cuidades, arreglades, netes que estiguen: la meua mar és la mar d'Almassora. Sé que no és la millor, però per a mí és un conjunt de records i bellesa natural insuperable. Passejar pel muro, per vora riu o, fins i tot, adentrar-me en la refineria és un goig per a mi. I això he fet. Hem anat a l'apartament, hem agafat les bicis i hem començat a fer camí.

Primer hem anat fins a la petroliera, gaudint de la suau brisa marina que ens oferïa l'ambient. Tot seguit hem fet mitja volta i ara, amb el vent a favor, hem recorregut tot el muro, des de la platja del Ben-Afelí fins a la desembocadura del riu Millars, passant és clar per la platja del Pla de la Torre (algún dia us parlaré de la mar d'Almassora). Hem recorregut el camí vora riu fins a que comença la ruta paissajística al voltant del riu Millars, que tantes voltes recorrec en estiu i que hem decidit deixar per a un altre dia. Hem fet mitja volta i, un altra vegada amb el vent en contra, hem desfet els nostres passos (o millor dit, les nostres pedalades). Per fer més amé la tornada cap a casa, he recordat el concert d'ahir (del que vaig eixir més content del normal) xiuxiguejant els pas-dobles i preludis que vam tocar. 
Hem arribat a l'apartament (que ara està rodejat d'andamiades per les obres de reconstrucció), hem tancat les bicicletes, i ens n'hem anat cap al poble, on ens esperava una paella més bona que mai (més que res per la fam que teniem).
EL MEU MÓN ÉS NATURALESSA.

dissabte, 12 de març del 2011

Comencem.

He decidit que avui seria un bon dia per a començar a escriure aqueste línies. Per als que me coneguen no seran de molta utilitat, però per als que no, heu de saber que sóc músic.

La música comporta quasi el 100% de la meua vida. No sóc capaç d'entendre aquells que els costa sentir música, o que fins i tot diuen que no els agrada. Per a mí, ho és tot. Sempre m'estic queixant, ho reconec: són moltes hores al conservatori, i moltes altres d'estudi: però tot és veu recompensat en dies com el d'avui. Aquesta vesprada tinc concert amb la meua banda, la UNIÓ MUSICAL "LA LIRA", de Vila-real. Un concert sempre és el resultat d'un treball, més o menys dur, portat a cap individualment o col·lectiva, més o menys gratificant. En aquest cas, he disfrutat molt tocant i tot arribarà al seu apoteosi final aquesta vesprada (a les 19:30, a l'auditori municipal, esteu tots convidats!).

Molta gent no ho creurà, però un concert pot resultar molt més complex del que externament pareix. Pot ser  la gent que s'asseu al pati de butaques, sols veu una banda, una cinquantena de músics, instruments, una batuta, un director. Però des de dins sembla més que això. Des de dins veus nervis, veus tensió, veus cares d'esgotament, però el més gratificant és veure les cares de satisfacció que tots, repetisc, TOTS, fem al final d'un concert: és el premi per un treball ben fet (o simplement per un treball).
Pots viure un concert de moltes maneres: si estàs tranquil (com espere estar aquesta vesprada), la música t'envolta i no sents, no veus res més: sols música. No t'has de preocupar ni tan sols dels dits, ja que et van sols. No obstant, també pots estar tan nerviós que els dits també et vajen asoles, però per un altre motiu.
La meua idea és que aquest bloc no siga sobre música, però he de reconèixer que moltes de les entrades m'ocuparan aquest tema. Espere que no siga massa pessat, però els que em coneixen ja heu saben, i per als que no ja els ho dic jo: EL MEU MÓN ÉS MÚSICA. 

divendres, 11 de març del 2011

A la tercera...

És la tercera volta que encete un espai a Internet. Sempre m'acabe aborrint, però la idea de compartir les meues idees amb tots aquells que ho desitgen acaba portant-me a obrir-ne un de nou. Espere que aquest siga un poc més durarer que els altres i que puga ser un espai on compartir les nostres opinions i els nostres coneixements.