La ciutat eterna.

Passetjar per carrers empedrats. Que se't cruce una "vespa". Somriure. Seure a una geladeria. Escollir un dels tants sabors i mejar-te el millor gelat que has tastat en la teua vida. Continues passejant. Arribes fins a una plaça, plena de gent de totes les cultures, religions i regions del món. Admires la majestuositat del monument que la presideix. Et pares a escoltar les notes que un guitarrista entona, servint d'inspiració per a un pintor, que emplenant un llenç consegueix algunes monedes. Agafes aire i continues endavant. No saps on te durà el pròxim carreró, però tu l'enfiles com si mai no ho hagueres fet. Sense voler-ho, l'entramat de carrers i passatges et fan arribar al bell mig d'un gegant de pedra obscura que et deixa bocabadat. Saps que estorbes allí parat, però les cames no fan cas a les teues ordres. Tens al davant 2.000 anys d'història: un imperi, un continent sencer baix les ordres d'un imperador. T'imagines les dolentes batalles que allí ocorreguren, admires l'inginyós entramat de passadissos subterranis que amagava l'estructura exterior i intentes recordar i mantenir tots els detalls que arriben als teus ulls. Surts d'allí, però no amb la tristor pròpia que et produïx el final del teu llibre favorit: surts sabent que en passar cada carrer trobaràs moltes més sorpreses que et deixaran amb la boca oberta. I no t'equivoques: places repletes de arbres en flors, fonts on la gent s'amuntona per demanar sort, museus on es recullen milers d'obres d'un valor incalculable, barris que reflexen la llum del temps, paratges inundats per la bellessa d'una natura curada fins al més mínim detall. Gent amable que et saluda amb un gran somriure a la cara. Esglèsies que perdonen fins al més gran pecat. Sants que passejen pel carrer amb la naturalitat que els seus amos els atorguen. Expressions que denoten una gran mestría artística. Artistes que expressen grans denotacions de mestría. Llàgrimes que cauen del cel cada volta que algú plora d'alegría en veure una obra d'art. És la ciutat eterna, una ciutat que ni el temps ni les guerres ha sabut esborrar, i que mai podrà ser derrotada per cap èsser humà.

Per qué estudiar música?

- Perque m'encanta estudiarme vint fulles d'apunts d'armonia per a que, fages el que fages, la sensible haja d'anar a la tónica.

- Perque m'encanta estudiar una carrera de 16 anys i que després em pregunten: "I que més vols estudiar?".

- Perque tinc la excusa perfecta: "Tinc assaig".

- Perque l'italià és el meu segon idioma: crescendo, diminuendo, adagio ma non troppo, piú mosso, colla parte, allegretto, presto, ritardando, smorzando, morendo, poco vivo...

- Perque quan no m'ix una lliçó a classe li dic al meu professor: "Te jure que en casa m'ixia".

- Perque el negre ocupa la majoria del meu armari.

- Perque m'encanta pillar una gran borratxera en les festes de Santa Cecília.

- Perque on tu veus un chim-púm jo veig una cadència perfecta.

- Perque no em dóna la gana faltar a l'única classe d'instrument per més que em diguen: "Si estàs agobiat, no vages...".

- Perque m'encanta tallar el pas a les iaies en les processons.

- Perque a part de saber tocar "Paquito el Chocolatero" també sé tocar Mozart, Saint-Saëns, Haydn, Schumman...

- Perque quan tu veus en un 6 i un 4 un retrat d'una cara, jo veig una segona inversió.

- Perque m'encanta mirar amb cara rara a l'instrument quan m'equivoque.

- Perque m'agrada que la gent em mire com un friki quan dic "Baj" en lloc de "Bach".

- Perque quan treballaré ho faré en allò que més m'agrada.

- Perque m'agrada expressar els meus sentiments sense tindre que parlar.

- Perque m'agrada fer disfrutar als demés amb allò que faig.

- Perque "Vivo por ella".

- Perque "Sense música la vida seria un error", (Nietsche).

El plaer de viatjar.

Conéixer llocs nous. Descobrir nous racons per a disfrutar. Parlar en altres llengües. Infiltrar-se en cultures diferents. Tastar tots els manjars del món. Viatjar.

M'encanta viatjar. Tant de bó ho poguera fer més de tant en tant. Però no em quiexe. L'any passat vaig anar a Londres de viatge de fí de curs, una ciutat impressionant de la que algun dia us parlaré, i també a Tenerife en estiu. I aquest any, l'últim que el col·legi em dóna la oportunitat de viatjar amb ells, anem a Roma. I no queden més que 12 dies! Quines ganes tenim tots ja... En l'assignatura de llatí, aquestos dies, estem coneixent millor la cultura clàssica d'aquesta meravellosa ciutat. Així que us vaig a dixar a continuació algunes curiositats i un poc d'història sobre el colisseu romà. Spero che vi piaccia.

El colisseu, o colisseum, és el major amfiteatre romà de la història. Va ser construït el segle I i és un dels monuments més representatius de la Roma clàssica. S'utilitzava per a la realització d'espectacles: des de les conegudes lluites entre gladiadors, o amb bèsties, fins a les naumàquies o representacions de batalles navals i escenes històriques. Tenia un aforo de 50.000 persones, dividits en les grades segons la seua classe social. El colisseu va ser utilitzat durant més de 500 anys. En l'Edat Mitjana va passar a ser gastat com a fàbrica, refugi, fortalessa, cantera o santuari cristià. 

Ací teniu algunes curiositats.

- Durant tot el temps que va ser utilitzat, es calcula que van morir 500.000 persones i més d'un milió de bèsties en ell.

- Les seues mesures són de 189 metres de llarg per 156 d'ample. L'arena mesura 83 metres per 48. La seua superfície total és de 24.000 metres quadrats.

- En la seua construcció es van utilitzar 100.000 metres cúbics de pedra, que no es van unir amb morter, como era típic en l'època, sinó amb més de 300 tonelades de ferro.