Passetjar per carrers empedrats. Que se't cruce una "vespa". Somriure. Seure a una geladeria. Escollir un dels tants sabors i mejar-te el millor gelat que has tastat en la teua vida. Continues passejant. Arribes fins a una plaça, plena de gent de totes les cultures, religions i regions del món. Admires la majestuositat del monument que la presideix. Et pares a escoltar les notes que un guitarrista entona, servint d'inspiració per a un pintor, que emplenant un llenç consegueix algunes monedes. Agafes aire i continues endavant. No saps on te durà el pròxim carreró, però tu l'enfiles com si mai no ho hagueres fet. Sense voler-ho, l'entramat de carrers i passatges et fan arribar al bell mig d'un gegant de pedra obscura que et deixa bocabadat. Saps que estorbes allí parat, però les cames no fan cas a les teues ordres. Tens al davant 2.000 anys d'història: un imperi, un continent sencer baix les ordres d'un imperador. T'imagines les dolentes batalles que allí ocorreguren, admires l'inginyós entramat de passadissos subterranis que amagava l'estructura exterior i intentes recordar i mantenir tots els detalls que arriben als teus ulls. Surts d'allí, però no amb la tristor pròpia que et produïx el final del teu llibre favorit: surts sabent que en passar cada carrer trobaràs moltes més sorpreses que et deixaran amb la boca oberta. I no t'equivoques: places repletes de arbres en flors, fonts on la gent s'amuntona per demanar sort, museus on es recullen milers d'obres d'un valor incalculable, barris que reflexen la llum del temps, paratges inundats per la bellessa d'una natura curada fins al més mínim detall. Gent amable que et saluda amb un gran somriure a la cara. Esglèsies que perdonen fins al més gran pecat. Sants que passejen pel carrer amb la naturalitat que els seus amos els atorguen. Expressions que denoten una gran mestría artística. Artistes que expressen grans denotacions de mestría. Llàgrimes que cauen del cel cada volta que algú plora d'alegría en veure una obra d'art. És la ciutat eterna, una ciutat que ni el temps ni les guerres ha sabut esborrar, i que mai podrà ser derrotada per cap èsser humà.
divendres, 22 d’abril del 2011
La ciutat eterna.
Passetjar per carrers empedrats. Que se't cruce una "vespa". Somriure. Seure a una geladeria. Escollir un dels tants sabors i mejar-te el millor gelat que has tastat en la teua vida. Continues passejant. Arribes fins a una plaça, plena de gent de totes les cultures, religions i regions del món. Admires la majestuositat del monument que la presideix. Et pares a escoltar les notes que un guitarrista entona, servint d'inspiració per a un pintor, que emplenant un llenç consegueix algunes monedes. Agafes aire i continues endavant. No saps on te durà el pròxim carreró, però tu l'enfiles com si mai no ho hagueres fet. Sense voler-ho, l'entramat de carrers i passatges et fan arribar al bell mig d'un gegant de pedra obscura que et deixa bocabadat. Saps que estorbes allí parat, però les cames no fan cas a les teues ordres. Tens al davant 2.000 anys d'història: un imperi, un continent sencer baix les ordres d'un imperador. T'imagines les dolentes batalles que allí ocorreguren, admires l'inginyós entramat de passadissos subterranis que amagava l'estructura exterior i intentes recordar i mantenir tots els detalls que arriben als teus ulls. Surts d'allí, però no amb la tristor pròpia que et produïx el final del teu llibre favorit: surts sabent que en passar cada carrer trobaràs moltes més sorpreses que et deixaran amb la boca oberta. I no t'equivoques: places repletes de arbres en flors, fonts on la gent s'amuntona per demanar sort, museus on es recullen milers d'obres d'un valor incalculable, barris que reflexen la llum del temps, paratges inundats per la bellessa d'una natura curada fins al més mínim detall. Gent amable que et saluda amb un gran somriure a la cara. Esglèsies que perdonen fins al més gran pecat. Sants que passejen pel carrer amb la naturalitat que els seus amos els atorguen. Expressions que denoten una gran mestría artística. Artistes que expressen grans denotacions de mestría. Llàgrimes que cauen del cel cada volta que algú plora d'alegría en veure una obra d'art. És la ciutat eterna, una ciutat que ni el temps ni les guerres ha sabut esborrar, i que mai podrà ser derrotada per cap èsser humà.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada