divendres, 20 de maig de 2011

Autoodi elevat al màxim.

Fa poc, va arribar a mí a través d'una red social, un vídeo on, entre d'altres coses, una alcaldessa alacantina asseguraba que tenia un defecte: parlaba valencià
Em va costar creure-m'ho. El vaig tornar a veure, dues voltes. El mitin era celebrat a València, capital de la que es suposa és una de les comunitats bilingües del territori espanyol. Em vaig donar compte que no era més d'una altra marca de l'hipocresia de què la política, llevat d'unes ínfimes exclusions, es caracteritza. 
Tan sols uns dies després d'açò, a classe de llengua, va aparèixer un terme que em sonaba: autoodi. Segons el meu professor, l'autoodi consisteix en una situació en què els parlants d'una llengua deixen a aquesta de costat, per a passar a ser parlants d'un segon idioma. Com exemple ens va ficar la societat burgeso-valenciana del segle XIX, que front a la castellanització de la cort va deixar el valencià com a llengua dels llauros, de la gent del poble.
Què és açò, si no una pèrdua de dignitat del poble? Són aquells que es suposa que ens tenen que representar, que tenen que lluitar pels nostres drets, qui se'ls passen per on faci falta. Són ells qui estableixen una societat basada en la supremacia de les classes adinerades, condició que es suposa es perdé a les revolucions burgeses del segle XVIII. Qui tiren a terra allò que els nostres avantpassats van pagar tan car per tal d'aconseguir: la dignitat d'un poble, i la seua cultura com a màxima representant d'aquest. 
És per açò que aquestos dies, on aquesta hipocresia es fa visible a tot arreu, que em pregunte si de veritat és necessari, si n'és tan important tindre el poder a les mans, poder tindre un nom, un despatx. Em pregunte si és tan important com per a fer tirar per terra la identitat de milers de persones. 

No obstant, açò és simplement la meua opinió, que de moment no compta res. Per aquest fet, no m'agradaria que ningú es sentira ofés amb aquest paraules.

divendres, 22 d’abril de 2011

La ciutat eterna.


Passetjar per carrers empedrats. Que se't cruce una "vespa". Somriure. Seure a una geladeria. Escollir un dels tants sabors i mejar-te el millor gelat que has tastat en la teua vida. Continues passejant. Arribes fins a una plaça, plena de gent de totes les cultures, religions i regions del món. Admires la majestuositat del monument que la presideix. Et pares a escoltar les notes que un guitarrista entona, servint d'inspiració per a un pintor, que emplenant un llenç consegueix algunes monedes. Agafes aire i continues endavant. No saps on te durà el pròxim carreró, però tu l'enfiles com si mai no ho hagueres fet. Sense voler-ho, l'entramat de carrers i passatges et fan arribar al bell mig d'un gegant de pedra obscura que et deixa bocabadat. Saps que estorbes allí parat, però les cames no fan cas a les teues ordres. Tens al davant 2.000 anys d'història: un imperi, un continent sencer baix les ordres d'un imperador. T'imagines les dolentes batalles que allí ocorreguren, admires l'inginyós entramat de passadissos subterranis que amagava l'estructura exterior i intentes recordar i mantenir tots els detalls que arriben als teus ulls. Surts d'allí, però no amb la tristor pròpia que et produïx el final del teu llibre favorit: surts sabent que en passar cada carrer trobaràs moltes més sorpreses que et deixaran amb la boca oberta. I no t'equivoques: places repletes de arbres en flors, fonts on la gent s'amuntona per demanar sort, museus on es recullen milers d'obres d'un valor incalculable, barris que reflexen la llum del temps, paratges inundats per la bellessa d'una natura curada fins al més mínim detall. Gent amable que et saluda amb un gran somriure a la cara. Esglèsies que perdonen fins al més gran pecat. Sants que passejen pel carrer amb la naturalitat que els seus amos els atorguen. Expressions que denoten una gran mestría artística. Artistes que expressen grans denotacions de mestría. Llàgrimes que cauen del cel cada volta que algú plora d'alegría en veure una obra d'art. És la ciutat eterna, una ciutat que ni el temps ni les guerres ha sabut esborrar, i que mai podrà ser derrotada per cap èsser humà.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Per qué estudiar música?

- Perque m'encanta estudiarme vint fulles d'apunts d'armonia per a que, fages el que fages, la sensible haja d'anar a la tónica.
- Perque m'encanta estudiar una carrera de 16 anys i que després em pregunten: "I que més vols estudiar?".
- Perque tinc la excusa perfecta: "Tinc assaig".
- Perque l'italià és el meu segon idioma: crescendo, diminuendo, adagio ma non troppo, piú mosso, colla parte, allegretto, presto, ritardando, smorzando, morendo, poco vivo...
- Perque quan no m'ix una lliçó a classe li dic al meu professor: "Te jure que en casa m'ixia".
- Perque el negre ocupa la majoria del meu armari.
- Perque m'encanta pillar una gran borratxera en les festes de Santa Cecília.
- Perque on tu veus un chim-púm jo veig una cadència perfecta.

- Perque no em dóna la gana faltar a l'única classe d'instrument per més que em diguen: "Si estàs agobiat, no vages...".
- Perque m'encanta tallar el pas a les iaies en les processons.
- Perque a part de saber tocar "Paquito el Chocolatero" també sé tocar Mozart, Saint-Saëns, Haydn, Schumman...
- Perque quan tu veus en un 6 i un 4 un retrat d'una cara, jo veig una segona inversió.
- Perque m'encanta mirar amb cara rara a l'instrument quan m'equivoque.
- Perque m'agrada que la gent em mire com un friki quan dic "Baj" en lloc de "Bach".
- Perque quan treballaré ho faré en allò que més m'agrada.
- Perque m'agrada expressar els meus sentiments sense tindre que parlar.
- Perque m'agrada fer disfrutar als demés amb allò que faig.
- Perque "Vivo por ella".
- Perque "Sense música la vida seria un error", (Nietsche).


dissabte, 2 d’abril de 2011

El plaer de viatjar.

Conéixer llocs nous. Descobrir nous racons per a disfrutar. Parlar en altres llengües. Infiltrar-se en cultures diferents. Tastar tots els manjars del món. Viatjar.


M'encanta viatjar. Tant de bó ho poguera fer més de tant en tant. Però no em quiexe. L'any passat vaig anar a Londres de viatge de fí de curs, una ciutat impressionant de la que algun dia us parlaré, i també a Tenerife en estiu. I aquest any, l'últim que el col·legi em dóna la oportunitat de viatjar amb ells, anem a Roma. I no queden més que 12 dies! Quines ganes tenim tots ja... En l'assignatura de llatí, aquestos dies, estem coneixent millor la cultura clàssica d'aquesta meravellosa ciutat. Així que us vaig a dixar a continuació algunes curiositats i un poc d'història sobre el colisseu romà. Spero che vi piaccia.


El colisseu, o colisseum, és el major amfiteatre romà de la història. Va ser construït el segle I i és un dels monuments més representatius de la Roma clàssica. S'utilitzava per a la realització d'espectacles: des de les conegudes lluites entre gladiadors, o amb bèsties, fins a les naumàquies o representacions de batalles navals i escenes històriques. Tenia un aforo de 50.000 persones, dividits en les grades segons la seua classe social. El colisseu va ser utilitzat durant més de 500 anys. En l'Edat Mitjana va passar a ser gastat com a fàbrica, refugi, fortalessa, cantera o santuari cristià. 


Ací teniu algunes curiositats.

- Durant tot el temps que va ser utilitzat, es calcula que van morir 500.000 persones i més d'un milió de bèsties en ell.
- Les seues mesures són de 189 metres de llarg per 156 d'ample. L'arena mesura 83 metres per 48. La seua superfície total és de 24.000 metres quadrats.
- En la seua construcció es van utilitzar 100.000 metres cúbics de pedra, que no es van unir amb morter, como era típic en l'època, sinó amb més de 300 tonelades de ferro.

dimecres, 30 de març de 2011

Temps era temps...

Temps era temps, una terra de gent honrada. Un país on la gent podia treballar sense que fòra una cosa extranya. Un país on la gent gaudia de bona música, bona literatura, bona pintura: un país amb cultura. Una terra pròspera, on tot el món es preocupaba, no sols dels seus, també del veí, dels ciutadans: una terra amb gent amable, solidària, preocupada. Tota la població vivia a gust. Molts deien que aquesta terra era el paradís.
Però, un dia, un malvat personatge va arribar a aquest territori, ningú el coneixia, però tots creien que seria bó, que podria col·laborar amb ells per a millorar els pobles i les seues ciutats. Els primers anys van ser molt bons. Tot el món estava encantat amb aquest senyor, li donàven les gràcies i li ajudaven sempre que li feia falta. Malgrat açó, un bon dia aquest personatge es va traure el vestit de paisà i es va ficar un traje. Es va ficar un traje i unes ulleres. Des d'aquell dia tot va començar a canviar. Sí, continuava preocupant-se pel poble, pels seus veïns. Però tots el veien extrany, veien coses que no eren normals. L'home va començar a ficar-se en problemes. La gent intentava ajudar-lo, però ell cada volta era més distant dels seus veïns. No li feia falta la seua ajuda. Els seus nous amics, senyors que havien arribat als territoris propers al aquest, li ajudaven i li treien de tots els embolics en què es ficava. La gent anava aguantant, fins que un dia el senyor va decidir pujar les dots que els ciutadans havien de pagar-li. No obstant, els ulls amb qui la gent el veia feien que a la majoria no els importara. Van pagar. I cada volta més. 
La gent, cada volta, ho passava pijor. Els impostos eren cada volta més grans, el treball era donat als de les terres veïnes pel senyor, i la terra havia empijorat molt. El que més preocupava era la cultura: la senya d'identitat del poble, ara, sols era assequible per al senyor i els seus amics. 
Ara el senyor ja no es preocupava per res. La confiança que el poble li va agafar li va servir per a deixar d'amagar-se. Cada volta les entremaliades que feia eren més visibles per al poble. Tot pareixia tret d'un malson, però era realitat. Un dia, el senyor va prometre als seus veïns que construïria un gran projecte: un aeroport. Ningú savia on, ni com, però el senyor ho va fer. Va llevar-li terres a la gent i poc a poc, superant els obstacles, mentre feia entremaliadures va construïr un aeroport. Un aeroport sense avions. Un aeroport que sols havia estat construït per a passejar.
La gent va ser enganyada. Havia estat enganyada tot el temps. El senyor havia conseguit fer-se amb la seua confiança i, com que els va enceguir, va fer davant seua tot el que va voler, sense que ningú el poguera aturar: era el gran senyor. Va insultar a la gent: la va insultar a la cara. Però la gent no s'enterava: els havia enceguit, els havia ensordit. Sols uns pocs es donaven compte del que feia el senyor: la seua veu era insuficient per a aturar-lo. 
El senyor va continuar fent de les seues: el camp va morir, el treball va ser regalat. Tots els seues amics es van fer rics mentre el poble empobria. Però era cec, no va fer res per aturar-lo. La cultura va desaparèixer. Els pocs que la defenien eren mal vistos. El nom de "poble" es va perdre, els ciutadans van perdre la dignitat com a tal. I mai més, fins que recuperen la cultura, els serà tornada.


He de dir, que no intente menysprear ni ofendre ningú. Sols he intentat mostrar la meua visió sobre la actualitat política de la millor manera que sé.