Fa poc, va arribar a mí a través d'una red social, un vídeo on, entre d'altres coses, una alcaldessa alacantina asseguraba que tenia un defecte: parlaba valencià.
Em va costar creure-m'ho. El vaig tornar a veure, dues voltes. El mitin era celebrat a València, capital de la que es suposa és una de les comunitats bilingües del territori espanyol. Em vaig donar compte que no era més d'una altra marca de l'hipocresia de què la política, llevat d'unes ínfimes exclusions, es caracteritza.
Tan sols uns dies després d'açò, a classe de llengua, va aparèixer un terme que em sonaba: autoodi. Segons el meu professor, l'autoodi consisteix en una situació en què els parlants d'una llengua deixen a aquesta de costat, per a passar a ser parlants d'un segon idioma. Com exemple ens va ficar la societat burgeso-valenciana del segle XIX, que front a la castellanització de la cort va deixar el valencià com a llengua dels llauros, de la gent del poble.
Què és açò, si no una pèrdua de dignitat del poble? Són aquells que es suposa que ens tenen que representar, que tenen que lluitar pels nostres drets, qui se'ls passen per on faci falta. Són ells qui estableixen una societat basada en la supremacia de les classes adinerades, condició que es suposa es perdé a les revolucions burgeses del segle XVIII. Qui tiren a terra allò que els nostres avantpassats van pagar tan car per tal d'aconseguir: la dignitat d'un poble, i la seua cultura com a màxima representant d'aquest.
És per açò que aquestos dies, on aquesta hipocresia es fa visible a tot arreu, que em pregunte si de veritat és necessari, si n'és tan important tindre el poder a les mans, poder tindre un nom, un despatx. Em pregunte si és tan important com per a fer tirar per terra la identitat de milers de persones.
No obstant, açò és simplement la meua opinió, que de moment no compta res. Per aquest fet, no m'agradaria que ningú es sentira ofés amb aquest paraules.
