Comencem.

He decidit que avui seria un bon dia per a començar a escriure aqueste línies. Per als que me coneguen no seran de molta utilitat, però per als que no, heu de saber que sóc músic.

La música comporta quasi el 100% de la meua vida. No sóc capaç d'entendre aquells que els costa sentir música, o que fins i tot diuen que no els agrada. Per a mí, ho és tot. Sempre m'estic queixant, ho reconec: són moltes hores al conservatori, i moltes altres d'estudi: però tot és veu recompensat en dies com el d'avui. Aquesta vesprada tinc concert amb la meua banda, la UNIÓ MUSICAL "LA LIRA", de Vila-real. Un concert sempre és el resultat d'un treball, més o menys dur, portat a cap individualment o col·lectiva, més o menys gratificant. En aquest cas, he disfrutat molt tocant i tot arribarà al seu apoteosi final aquesta vesprada (a les 19:30, a l'auditori municipal, esteu tots convidats!).

Molta gent no ho creurà, però un concert pot resultar molt més complex del que externament pareix. Pot ser  la gent que s'asseu al pati de butaques, sols veu una banda, una cinquantena de músics, instruments, una batuta, un director. Però des de dins sembla més que això. Des de dins veus nervis, veus tensió, veus cares d'esgotament, però el més gratificant és veure les cares de satisfacció que tots, repetisc, TOTS, fem al final d'un concert: és el premi per un treball ben fet (o simplement per un treball).

Pots viure un concert de moltes maneres: si estàs tranquil (com espere estar aquesta vesprada), la música t'envolta i no sents, no veus res més: sols música. No t'has de preocupar ni tan sols dels dits, ja que et van sols. No obstant, també pots estar tan nerviós que els dits també et vajen asoles, però per un altre motiu.

La meua idea és que aquest bloc no siga sobre música, però he de reconèixer que moltes de les entrades m'ocuparan aquest tema. Espere que no siga massa pessat, però els que em coneixen ja heu saben, i per als que no ja els ho dic jo: EL MEU MÓN ÉS MÚSICA.