Temps era temps, una terra de gent honrada. Un país on la gent podia treballar sense que fòra una cosa extranya. Un país on la gent gaudia de bona música, bona literatura, bona pintura: un país amb cultura. Una terra pròspera, on tot el món es preocupaba, no sols dels seus, també del veí, dels ciutadans: una terra amb gent amable, solidària, preocupada. Tota la població vivia a gust. Molts deien que aquesta terra era el paradís.
Però, un dia, un malvat personatge va arribar a aquest territori, ningú el coneixia, però tots creien que seria bó, que podria col·laborar amb ells per a millorar els pobles i les seues ciutats. Els primers anys van ser molt bons. Tot el món estava encantat amb aquest senyor, li donàven les gràcies i li ajudaven sempre que li feia falta. Malgrat açó, un bon dia aquest personatge es va traure el vestit de paisà i es va ficar un traje. Es va ficar un traje i unes ulleres. Des d'aquell dia tot va començar a canviar. Sí, continuava preocupant-se pel poble, pels seus veïns. Però tots el veien extrany, veien coses que no eren normals. L'home va començar a ficar-se en problemes. La gent intentava ajudar-lo, però ell cada volta era més distant dels seus veïns. No li feia falta la seua ajuda. Els seus nous amics, senyors que havien arribat als territoris propers al aquest, li ajudaven i li treien de tots els embolics en què es ficava. La gent anava aguantant, fins que un dia el senyor va decidir pujar les dots que els ciutadans havien de pagar-li. No obstant, els ulls amb qui la gent el veia feien que a la majoria no els importara. Van pagar. I cada volta més.
La gent, cada volta, ho passava pijor. Els impostos eren cada volta més grans, el treball era donat als de les terres veïnes pel senyor, i la terra havia empijorat molt. El que més preocupava era la cultura: la senya d'identitat del poble, ara, sols era assequible per al senyor i els seus amics.
Ara el senyor ja no es preocupava per res. La confiança que el poble li va agafar li va servir per a deixar d'amagar-se. Cada volta les entremaliades que feia eren més visibles per al poble. Tot pareixia tret d'un malson, però era realitat. Un dia, el senyor va prometre als seus veïns que construïria un gran projecte: un aeroport. Ningú savia on, ni com, però el senyor ho va fer. Va llevar-li terres a la gent i poc a poc, superant els obstacles, mentre feia entremaliadures va construïr un aeroport. Un aeroport sense avions. Un aeroport que sols havia estat construït per a passejar.
La gent va ser enganyada. Havia estat enganyada tot el temps. El senyor havia conseguit fer-se amb la seua confiança i, com que els va enceguir, va fer davant seua tot el que va voler, sense que ningú el poguera aturar: era el gran senyor. Va insultar a la gent: la va insultar a la cara. Però la gent no s'enterava: els havia enceguit, els havia ensordit. Sols uns pocs es donaven compte del que feia el senyor: la seua veu era insuficient per a aturar-lo.
El senyor va continuar fent de les seues: el camp va morir, el treball va ser regalat. Tots els seues amics es van fer rics mentre el poble empobria. Però era cec, no va fer res per aturar-lo. La cultura va desaparèixer. Els pocs que la defenien eren mal vistos. El nom de "poble" es va perdre, els ciutadans van perdre la dignitat com a tal. I mai més, fins que recuperen la cultura, els serà tornada.
He de dir, que no intente menysprear ni ofendre ningú. Sols he intentat mostrar la meua visió sobre la actualitat política de la millor manera que sé.
